La batalla de les entrades

Acabo d’enviar la sol•licitud de prevenda ( o precompra segons com es miri) de localitats per la temporada 2009/10 del Liceu. Aquesta és la possibilitat que el Teatre ofereix als abonats, d’obtenir 8 entrades per abonament i a raó de màxim 2 per un mateix espectable, abans que s’obri la venda general al públic no abonat.
Aquest sistema, pensat per donar cert avantatge als abonats a l’hora d’accedir a les millors localitats pels millors espectacles genera però, dos efectes perversos. El primer és que acabo d’enviar una sol•licitud que inclou entre d’altres, tres entrades per una representació del 28 de juliol de 2010. Repeteixo: 28 de juliol de 2010.
Si us pregunteu com puc estar segur que el 28 de juliol del 2010 no tindré cap compromís que m’impedeixi aprofitar aquestes entrades, us diré que no puc. No en puc estar segur amb 15 mesos d’antelació. Em direu que si no n’estic segur, és millor que no tregui les entrades i esperi a dates més properes. Podria fer-ho, però molt probablement arribat el moment no tindria entrades i si en trobés no serien gaire bones. Això ho demostra que el fax del Liceu s’ha saturat a les 9.00 d’avui, hora en que s’obria el període de prevenda i he trigat mitja hora a poder passar la meva petició, que es tramitarà segons estricte ordre d’arribada.
La segona perversió de que us parlava deriva del fet que quan s’obre la venda general al públic no abonat, queden poques entrades a la venda i solen ser les més cares o les pitjors. Això alimenta la idea d’innaccessibilitat del Liceu pel públic general. Parlem de la gent que vol anar un cop ( potser per primer cop ) a l’òpera i en arribar a les taquilles del Teatre només troben entrades de més de 150€ o entrades sense visió.
Està clar que és un problema d’oferta i demanda difícil de solucionar. La bona notícia és que tot plegat demostra que l’òpera té futur, per molt que alguns s’entestin a donar-la per morta.

Art i Bogeria

La bogeria és un tema que ha estat abordat des de totes les disciplines de l’art. Són pocs els casos però, en que un mateix tema ha estat tractat per artistes de diferents disciplines i en diferents moments històrics. Aquest és el cas de la mort d’Ofelia, un dels personatges protagonistes del “Hamlet” escrit per Shakespeare als volts de l’any 1600.

En efecte, en el seu “Hamlet”, William Shakespeare ens presenta el personatge de la innocent Ofelia, que embogeix en sentir el seu amor rebutjat pel príncep. No cal dir que aquesta és una obra cabdal de la literatura universal que va molt més enllà del famós “Ser o no Ser”. Això ho demostra que molts anys més tard, concretament al 1852, el pintor John Everett Millais pintés el quadre anomenat “La mort d’Ofelia” que evoca l’escena en que el personatge de Shakespeare mort ofegat en un estany envoltada per les flors que ha recollit en ple deliri amorós. Finalment i recollint el testimoni del literat britànic i el pintor francès, l’any 1868 el compositor també francès Ambroise Thomas va estrenar a París l’òpera Hamlet, basada en l’obra de Shakespeare. Aquesta òpera de cinc actes és altament recomanable i a banda d’incorporar el primer solo de saxofon de la història de la òpera, inclou un seguit d’àries, duets i cors d’una gran bellesa compositiva i orquestral.
El clímax de l’òpera no coincideix però, amb el final de la mateixa, sinó justament amb la mort d’Ofelia. I és que Ambroise Thomas va saber plasmar al pentagrama tota la tendresa, la feblesa, l’amor i el deliri d’Ofelia. Va fer-ho tant bé com ho havien fet abans el pintor sobre el llenç o l’escriptor sobre el paper.
Tot plegat ens porta doncs a una conclusió. El bon art és bo sigui quin sigui el mitjà que el suporti. I si a més de ser bo és excel•lent, perviu al llarg de la història i es converteix en font d’inspiració per nous artistes, en nous formats.
Aquí podeu veure la mort d’Ofelia, de l’òpera “Hamlet”, en la mateixa producció que es va veure fa uns anys al Liceu. Gaudiu-la, és sens dubte una obra d’art.

Carmen a Toulouse

Un o dos cops a l’any intento assistir a alguna representació a l’Òpera de Toulouse. Així va ser com ara fa just una setmana, el grup d’habituals va muntar una escapada a la ciutat francesa per veure l’estrena de Carmen, de Bizet.
Toulouse val molt la pena com a ciutat. A banda de perdre’ns pels seus carrers i passejar a la vora del Garona, podem visitar llocs tant interessants com la Catedral, la Basílica de Sant Sernin, l’església del Jacobins o la mateixa Plaça del Capitol, centre neuràlgic de la ciutat on s’ubiquen l’Ajuntament i el teatre de l’Òpera.
A nivell musical, les produccions del Capitol, difícilment deceben. No oblidem que malgrat no ser Toulouse una gran capital, estem parlant d’una ciutat francesa. I França és un país on s’inverteix en cultura. Això explica que el Capitol compti amb orquestra, cors i companyia de ballet propis i d’un alt nivell tècnic i artístic. Quan tindrà el Liceu una companyia de ballet pròpia, estable i al nivell que es mereix la institució?
En tot cas i per no perdre’ns en debats que ara no venen al cas, us diré que la Carmen que vam poder veure a Touolouse va estar molt i molt bé. Bons cantants, bona escenografia i bona direcció d’escena. Si a això hi afegim la bona companyia en el viatge, els riures, el menjar i tot el que vam aprendre, entendreu que a hores d’ara ja tinguem ganes que arribi el mes de Juny per tornar al Teatre del Capitol de Toulouse, a veure Faust.
Fins llavors, ens quedarà el bon record d’una Carmen representada amb tota la professionalitat d'un bon repartiment i la passió que l’obra de Bizet demana.

Òpera i Publicitat

Sovint les grans i petites empreses publicitàries es serveixen en les seves campanyes de músiques que a banda de ser apropiades per la campanya concreta, siguin reconeixibles pel públic en general. La òpera no escapa a aquesta tendència i ha servit per publicitar tota mena de productes. Com oblidar la cançoneta de les Sopes Knor que adaptava la Dansa de les Hores de La Gioconda, o aquell anunci en que un Otello interpretat per Luciano Pavarotti corria a estrangular ràpidament a la seva Desdemona, per por que mentre cantava, se li cogués massa la pasta Buitoni. També em ve al cap ara, l’obertura de Nabucco anunciant un model de Volkswagen.
Doncs bé, aquest dies podem sentir l’Ària de la Reina de la Nit, de La Flauta Màgica de Mozart, com a teló de fons de l’anunci d’un producte Durex, destinat a facilitar l’arribada a l’orgasme. Està clar que si a l’efectivitat del producte en sí hi afegim l’immens plaer que suposa escoltar l’ària en qüestió, l’orgasme està clarament garantit.

Vicent Martín i Soler al Liceu.

Ja la tenim aquí, recent sortida del forn, calenteta, calenteta. La programació de la propera temporada del Liceu. Ja en parlarem en posts successius però deixeu-me destacar el que considero d’entrada, un encert. Es tracta de la idea d’estrenar temporada amb l’òpera “L’arbore di Diana”, de Vicent Martín i Soler.
Aquest autor, nascut a València l’any 1754, va assolir les més altes cotes d’èxit i popularitat en el seu temps. Va estrenar diverses Òperes a Nàpols i va triomfar a Viena, abans de convertir-se en compositor de la Cort de Sant Petersburg. Per si amb això no n’hi ha prou, us diré que de l’obra que es representarà al Liceu, se’n van fer 70 representacions al Burgtheater de Viena en només 5 anys. Va treballar amb Lorenzo da Ponte, el llibretista de Mozart, a qui també va freqüentar juntament amb Salieri o Haydn.
Prova d’aquesta popularitat extrema i de la relació de rivalitat i admiració mútua amb el propi Mozart, és el fet que en l’Òpera Don Giovanni, de Mozart, quan aquest demana música al seu criat, sentim una tonada de l’Òpera “Una Cosa Rara” de Vicent Martín i Soler. I no només la sentim, sinó que el mateix Don Giovanni deixa anar en sentir-la un “Bravo, cosa rara”, al•ludint al títol de l’obra.
Per tot plegat podem afirmar que la decisió de representar L’arbore di Diana suposa, a més d’un encert, un acte de reparació necessària.

GRUBEROVA

Els meus dies laborables com els de molts altres barcelonins, comencen amb una batalla. Una guerra fratricida entre conciutadans que pugnen per un metre quadrat al vagó del metro de torn que ens porta a la feina de torn. Sempre és dur enfrontar-se a un executiu armat amb una cartera Buitoni i generalment aquestes batalles no les guanya ningú. Vull dir que s'acaba establint una mena d’armistici pel quan els dos contrincants ( més per necessitat que per gust)acaben compartint el metre quadrat pel que pugnaven en pujar al vagó.
Molts són els que com jo, enmig de la massa, formant part d'aquella "unidad de destino en lo universal" que és cadascun dels vagons del metro, opten per intentar evadir-se desplegant un diari ( missió impossible ), un llibre ( imprescindible edició de butxaca), o un MP3. Jo sóc naturalment, del club de l'MP3.
Avui, remenant entre els arxius de la meva biblioteca musical, entre les parades d’Espanya i Tarragona, he retrobat el final del Roberto Devereux interpretat per Edita Gruberova. Feia temps que no l'escoltava i m'ha impressionat tant com tots els altres cops que ho he fet. I pensar que aviat tindrem l'ocasió de tornar a veure-la en directe al Liceu, m'ha alegrat el dia, francament.
Doncs apa...aneu fent boca que aviat la tornarem a tenir per aquí!

Wagner torna a casa.

Aquests dies i fins el 18 d’abril es representa al Liceu l’òpera “Die Meistersinger von Nürnberg”, de Richard Wagner, estrenada el 21 de juny de 1868 al Königliches Hof- und Nationaltheater de Munic i que va arribar al Gran Teatre del Liceu el 19 de gener de 1905.
L’argument que traça Wagner al llarg dels tres actes que conformen l’òpera, posa sobre la taula temes com la llibertat de l’artista a l’hora de crear així com la funció que ha de tenir l’art en la societat. En efecte, el conflicte entre la concepció més teòrica de l’art i la visió del mateix com una finalitat en si mateixa, lliure de normes o límits en la creació, es resol en la posició conciliadora del personatge del Mestre Sachs. I és que ja ho sabeu….el millor d’enfrontar una tesi a la seva antítesi, és que podem arribar a una bona síntesi.
“Die Meistersinger von Nürnberg” és en qualsevol cas, un de les propostes més interessants d’aquesta temporada al Liceu i val la pena deixar-s’hi caure per gaudir més enllà de la coneguda obertura de l’obra, amb els cors, i el famós quintet del tercer acte.

No us la deixeu perdre!