Vicent Martín i Soler al Liceu.

Ja la tenim aquí, recent sortida del forn, calenteta, calenteta. La programació de la propera temporada del Liceu. Ja en parlarem en posts successius però deixeu-me destacar el que considero d’entrada, un encert. Es tracta de la idea d’estrenar temporada amb l’òpera “L’arbore di Diana”, de Vicent Martín i Soler.
Aquest autor, nascut a València l’any 1754, va assolir les més altes cotes d’èxit i popularitat en el seu temps. Va estrenar diverses Òperes a Nàpols i va triomfar a Viena, abans de convertir-se en compositor de la Cort de Sant Petersburg. Per si amb això no n’hi ha prou, us diré que de l’obra que es representarà al Liceu, se’n van fer 70 representacions al Burgtheater de Viena en només 5 anys. Va treballar amb Lorenzo da Ponte, el llibretista de Mozart, a qui també va freqüentar juntament amb Salieri o Haydn.
Prova d’aquesta popularitat extrema i de la relació de rivalitat i admiració mútua amb el propi Mozart, és el fet que en l’Òpera Don Giovanni, de Mozart, quan aquest demana música al seu criat, sentim una tonada de l’Òpera “Una Cosa Rara” de Vicent Martín i Soler. I no només la sentim, sinó que el mateix Don Giovanni deixa anar en sentir-la un “Bravo, cosa rara”, al•ludint al títol de l’obra.
Per tot plegat podem afirmar que la decisió de representar L’arbore di Diana suposa, a més d’un encert, un acte de reparació necessària.

GRUBEROVA

Els meus dies laborables com els de molts altres barcelonins, comencen amb una batalla. Una guerra fratricida entre conciutadans que pugnen per un metre quadrat al vagó del metro de torn que ens porta a la feina de torn. Sempre és dur enfrontar-se a un executiu armat amb una cartera Buitoni i generalment aquestes batalles no les guanya ningú. Vull dir que s'acaba establint una mena d’armistici pel quan els dos contrincants ( més per necessitat que per gust)acaben compartint el metre quadrat pel que pugnaven en pujar al vagó.
Molts són els que com jo, enmig de la massa, formant part d'aquella "unidad de destino en lo universal" que és cadascun dels vagons del metro, opten per intentar evadir-se desplegant un diari ( missió impossible ), un llibre ( imprescindible edició de butxaca), o un MP3. Jo sóc naturalment, del club de l'MP3.
Avui, remenant entre els arxius de la meva biblioteca musical, entre les parades d’Espanya i Tarragona, he retrobat el final del Roberto Devereux interpretat per Edita Gruberova. Feia temps que no l'escoltava i m'ha impressionat tant com tots els altres cops que ho he fet. I pensar que aviat tindrem l'ocasió de tornar a veure-la en directe al Liceu, m'ha alegrat el dia, francament.
Doncs apa...aneu fent boca que aviat la tornarem a tenir per aquí!

Wagner torna a casa.

Aquests dies i fins el 18 d’abril es representa al Liceu l’òpera “Die Meistersinger von Nürnberg”, de Richard Wagner, estrenada el 21 de juny de 1868 al Königliches Hof- und Nationaltheater de Munic i que va arribar al Gran Teatre del Liceu el 19 de gener de 1905.
L’argument que traça Wagner al llarg dels tres actes que conformen l’òpera, posa sobre la taula temes com la llibertat de l’artista a l’hora de crear així com la funció que ha de tenir l’art en la societat. En efecte, el conflicte entre la concepció més teòrica de l’art i la visió del mateix com una finalitat en si mateixa, lliure de normes o límits en la creació, es resol en la posició conciliadora del personatge del Mestre Sachs. I és que ja ho sabeu….el millor d’enfrontar una tesi a la seva antítesi, és que podem arribar a una bona síntesi.
“Die Meistersinger von Nürnberg” és en qualsevol cas, un de les propostes més interessants d’aquesta temporada al Liceu i val la pena deixar-s’hi caure per gaudir més enllà de la coneguda obertura de l’obra, amb els cors, i el famós quintet del tercer acte.

No us la deixeu perdre!

Felicitats, Teresa!

La mezzosoprano madrilenya que en alguna ocasió ha presumit d’haver nascut d’enpeus i de ser la més divertida, té ara un nou motiu per estar d’enhorabona. L’Acadèmia Espanyola de la Música li acaba de concedir, a pocs dies del seu 74è aniversari, un premi honorífic a la seva trajectòria professional.
El curriculum de Teresa Berganza és en efecte, la història d’un èxit. Ha cantat amb les millors veus, ha estat dirigida per les millors batutes i a triomfat en els més reputats i exigents escenaris operístics del món. Allunyada dels divismes, ha viscut la música i no d’ella. Tot plegat ha fet de Teresa Berganza una artista molt estimada pel públic com es demostra en cadascuna de les seves aparicions públiques. A la darrera gala d’entrega de premis del Concurs Viñas, fou més ovacionada ella en anunciar-se la seva condició de membre del jurat, que molts dels cantants premiats.
Sens dubte el rol amb qui més s’identifica Teresa Berganza, és el de la Carmen de Bizet. Aquí va doncs, una mostra de l’art de l’homenatjada. Veient aquest vídeo i escoltant-la, estareu d'acord amb nosaltres en que només es pot dir una cosa.......Felitcitats, Teresa!

Benvinguts i benvingudes!

Comencem avui la nostra particular aventura a la blogosfera partint d’una premissa fonamental: l’Òpera és viva. Ens agrada, ens emociona, ens distreu i en definitiva….ens interessa. És per tot això que estrenem avui aquest espai de diàleg i debat entorn el món de l’òpera.
Volem parlar i que ens parleu d’Òpera. De compositors, de teatres, de cantants, de joves promeses i de veus històriques. Volem saber què es prepara per les properes temporades i seguirem d’aprop l’actualitat dels teatres que tenim més propers ( Liceu de Barcelona, Real de Madrid, Capitol de Toulouse, etc…)
Volem fer com veieu, moltes coses….i esperem fer-les sempre partint de les vostres aportacions.
Benvinguts i benvingudes doncs, al vostre espai…...QUE S’ALCI EL TELÓ!